|
|
Català, llengua nacional
Els dialectes catalans
Textos de Pompeu Fabra contra l'ominosa presència de la llengua espanyola a Catalunya
El català, de mica en mica, ha anat acostant el seu lèxic al lèxic espanyol, sia adoptant mots espanyols, sia donant als mots catalans la mateixa significació que als mots espanyols corresponents: allò que en espanyol és designat per un mot especial, ha de tenir en català el seu mot especial: si dues idees són expressades en espanyol per un mateix mot, nosaltres trobarem natural d'expressar-les per un mateix mot, i, si en tenim dos, probablement abandonarem l'un i farem expressar les dues idees a un sol mot, que esdevindrà així l'equivalent exacte del mot espanyol; però, si és l'espanyol que té dos mots per expressar dues idees que el català expressa amb un sol, llavors nosaltres fatalment manllevarem l'un dels dos mots espanyols i reduirem l'extensió del mot català fent-lo l'equivalent exacte de l'altre mot espanyol.
* * *
De dues paraules, de dues expressions igualment bones, val més emprar d'antuvi la més genuïna: l'altra sempre ens queda de recurs.
* * *
El català perilla, ara més que mai, d'esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l'únic mitjà de resistir a la influència pertorbadora de la llengua forastera és la coneixença perfecta de la llengua materna. Sense ella, continuarà fatalment la castellanització que començà durant la decadència i que la renaixença no ha deturat pas.
Discurs dels Jocs Florals de Barcelona de 1934
