Web hosting Custom Email SiteBuilder

 

L'expansió geogràfica del català fora del Principat anà lligada a la política de conquesta dels reis de Catalunya-Aragó a partir de Jaume I i de la ulterior repoblació dels territoris amb efectius procedents de la corona catalano-aragonesa.

En el cas de Mallorca (1229), aquests repobladors foren exclusivament catalans, i la identificació lingüística amb el Principat fou total: les variants de fonètica i de lèxic existents actualment es poden explicar, més que no pas per la pressió de substrats ancestrals, per l'origen comarcal dels nous aveïnats. També fou així el cas d'Eivissa (1235). La incorporació del País Valencià (1233-48) s'hagué de plantejar en uns altres termes, puix que la participació militar aragonesa hi fou important, i els conqueridors i els subsegüents colons procedents d'Aragó hi aportaren llur idioma. El català restà implantat a les comarques valencianes del litoral i a algunes de l'interior, precisament les d'una major importància econòmica o estratègica, mentre que el castellano-aragonès perdurà a les zones més extenses, però també més pobres i sotmeses a règim feudal, pròximes a la frontera d'Aragó o de Castella. Jaume I ajudà el seu gendre Alfons X de Castella a recobrar el regne de Múrcia, arran d'una revolta dels indígenes islàmics (1266), i després facilità la repoblació d'aquelles terres amb gent catalana: encara Ramon Muntaner (1325-36) en parla com a "vers catalans" que parlen "del bell catalanesc del món". Una part del regne de Múrcia (entre la línia Busot-Biar i el Segura) passà a formar part del Regne de València en temps de Jaume II (1296), en la qual continua predominant el català. Menorca, conquerida sota Alfons II (1287), fou repoblada per catalanoparlants del Principat i del País Valencià, i ha estat idiomàticament homogènia. La projecció catalana per la Mediterrània, que inaugurà Pere el Gran amb les seves campanyes africanes i amb l'ocupació de Sicília (1282), no arribà a traduir-se en imposicions lingüístiques duradores. Tant a Itàlia com a Grècia i Turquia, el català s'hi mantingué merament com a llengua oficial dels equips militars o administratius que protagonitzaren la peripècia, i només en la mesura en què entre la població nativa o entre les classes dirigents hi hagué una presència més o menys voluminosa de catalans. Si als ducats d'Atenes i de Neopàtria l'episodi no sobrepassà els vuitanta anys (1311-88), a Sardenya s'allargà fins a la primeria del s XVIII: en qualsevol cas, es tractava essencialment d'un ús oficinesc o legislatiu del català, aguantat per la minoria colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l'Alguer (1372) hi hagué una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que facilità, juntament amb l'escàs desenvolupament del sard com a llengua culta, l'adopció del català per les classes urbanes de tota l'illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el s XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l'administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l'idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al s XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d'Àfrica i a Amèrica.

L'extensió del català dins els límits geogràfics i socials previsibles incloïa sectors al·lògens que eren també al·lòfons. La minoria jueva mai no renuncià a l'hebreu com a llengua ritual, i durant l'edat mitjana els seus intel·lectuals escriviren en hebreu llurs obres literàries i científiques. A la llarga, tanmateix, i un cop convertits al cristianisme, s'assimilaren de ple: entre els judaïtzants processats per la inquisició als ss XVI i XVII, la ignorància de l'hebreu és habitual. Els musulmans que romangueren al País Valencià després de la conquesta, habitant pobles o comarques sense gaire convivència amb cristians, continuaren parlant àrab, i es resistiren a la imposició del català o el castellà. Quan foren expulsats el 1609, encara constituïen un terç de la població valenciana, i l'espai que deixaren buit hagué d'ésser repoblat, cosa que no sempre fou feta amb gent de llengua catalana, amb la conseqüència inevitable d'un augment de castellanismes en el lèxic general i fins i tot d'una castellanització total d'algunes viles.

Les comarques valencianes de parla castellanoaragonesa acceptaren el català com a llengua de documents des de mitjan s XIV fins a l'abolició dels Furs (1707) i, fins el 1500, com a llengua literària. Després, la influència dels mecanismes estatals hi petrificà la situació, i el País Valencià restà territorialment bilingüe.