Hom suposa que, des de molt abans, hi hagué una literatura en llengua vulgar, marginal als cercles erudits i generalment clericals, però aquesta no tingué vehiculació escrita. Tant la predicació com l'activitat dels joglars, i així mateix les cançons habituals del poble, es desplegaven en català. En part, d'això, i sobretot de les classes aristocràtiques, sorgí una poesia profana, lírica o política, que seria, en definitiva, el catalitzador del fenomen literari tal com hom l'entén actualment.

La prosa, més tardana, hi aportà una consolidació irreversible, amb la Crònica (1244-74) de Jaume I i les obres filosòfiques i missionals de Ramon Llull (~1232 ¾ d 1315 ?). La poesia, tanmateix, hi tingué una especialització lingüística molt clara: era redactada en provençal. La influència dels trobadors occitans es deixà sentir aleshores damunt Itàlia, Castella, França, Anglaterra, i més viva hagué d'ésser a Catalunya, per raó d'unes vinculacions dinàstiques i econòmiques antigues i no interrompudes. Tot i les afinitats entre ambdues llengües, sempre hi hagué plena consciència de la distinció, i Ramon Muntaner i Bernat Metge escriuen llur prosa en català i empren el provençal per a versificar. A mesura que passa el temps, l'occità esdevé una llengua cada cop menys dominable pels poetes catalans: una sèrie de texts de preceptiva alhora poètica i gramatical (Ramon Vidal de Besalú, Berenguer d'Anoia, Joan de Castellnou, Jaume Marc, Lluís d'Averçó, etc) els ajuden a aconseguir un mínim de puntualitat en la mètrica i particularment en la puresa de l'idioma foraster. L'abundància de catalanismes en els poemes, però, desvirtua progressivament la pretensió de continuar fidels al provençal. Ausiàs Marc (1397-1459) és, de fet, el primer poeta català que escriu en català. També contribuïren a la continuació del català com a llengua literària tant la narrativa dels cronistes (Jaume I, Muntaner, Desclot, Pere III) com la producció enciclopèdica de Llull i d'Eiximenis, a la qual se sumà, a la llarga, el treball divers i complex de molts escriptors.

En l'establiment d'un mòdul lingüístic elegant i matisat intervingueren els funcionaris de la cancelleria reial i els humanistes precoços que prengueren del llatí l'ideal d'unes formes de construcció i d'una tria de vocabulari a partir de les quals l'idioma vulgar obté dignitat estètica i eficàcia dialèctica. Cap a la fi del s XV, ja eliminats els darrers provençalismes, el català literari té una fluida pluralitat de recursos: la línia de l'exposició senzilla, de base col·loquial però controlada, que va dels cronistes a sor Isabel de Villena i al mateix Tirant (en part), passant per Eiximenis; l'esforç cultista, llatinitzant d'hipèrbaton i de lèxic, que inclou Bernat Metge i Antoni Canals, i desemboca en la "valenciana prosa" i en els sumptuosos recargolaments de Roís de Corella; la participació directa del llenguatge diari, que, si en l'oratòria de fra Vicent Ferrer no té repercussió literària, en Jaume Roig i en la resta dels satírics valencians (Fenollar, Gassull, Moreno, etc) obté una disposició àgil per al realisme. La lògica combinació d'aquestes possibilitats multiplicava les expectatives de la llengua.

El Renaixement era l'hora d'una regularització estipulant de l'idioma a través d'unes temptatives de gramàtica normativa. Les gramàtiques provençals havien estat fonamentalment guiatges dictats de cara a escriptors que no acabaven de saber l'occità en què volien escriure; en contrast, les que s'estipulen després de les altres llengües romàniques (Nebrija, Du Bellay) ja volien ésser una regularització a nivell intern. En català, l'intent es limità a unes Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (fi del s XV), confeccionades per Bernat Fenollar i Jeroni Pau "e altres hòmens diserts catalans e valencians", d'índole casuística i que ni tan sols no arribà a la impremta. Les obres de gramàtica que sortiren de l'àrea catalana s'adrecen a l'ensenyament del llatí, i solament de manera incidental podien contribuir en benefici del català.