|
|
La Renaixença i les Normes de Pompeu Fabra
La creixent preponderància demogràfica i cultural de Barcelona decidí finalment el to de la llengua escrita: tot aprofitant les noves eines analítiques i descriptives de la lingüística i la dialectologia, i amb el suport institucional de l'Institut d'Estudis Catalans (1907), Pompeu Fabra (1868-1948) construí una ortografia que cercava un equilibri entre la llengua parlada per les classes mitjanes barcelonines i les necessitats de l'entera àrea lingüística, alhora que eliminava la majoria de castellanismes i connectava, en la mesura del possible, amb la llengua literària dels clàssics. La professionalitat del seu treball i el suport institucional asseguraren l'èxit de l'ortografia fabriana, divulgada a través del Diccionari ortogràfic (1917) i el Diccionari General (1932). L'oposició de certs nuclis que defensaven una grafia més arcaïtzant i rústica, d'una banda, o més col·loquial barcelonina per l'altra (la premsa satírica, per exemple), no prosperaren, com tampoc no ho feren les objeccions d'Antoni Maria Alcover.
Al País Valencià, una majoria d'escriptors subscriviren les normes ortogràfiques de l'Institut en un acte a Castelló de la Plana el 1932. Al Rosselló, Andorra i l'Alguer també ha acabat implantant-se la normativa de Fabra. El seu èxit ha estat tan contundent que, a més de resistir els diversos intents de promoure ortografies arcaïtzants o secessionistes, s'ha convertit en una mena de símbol, cosa que ha fet que qualsevol intent de revisió o elaboració hagi suscitat agres polèmiques. En restablir-se l'autogovern al Principat, l'IEC recuperà oficialment la seva autoritat normativa i el 1985 creà el TERMCAT, organisme per a la normalització terminològica. Quant a la llengua literària, durant el s XIX Catalunya viu un ràpid procés de recuperació de la literatura culta en català, que s'inicia amb l'obra èpica de Jacint Verdaguer (1845-1902) i segueix amb la reflexió i innovació poètica de Joan Maragall (1860-1911), la narrativa naturalista de Narcís Oller (1846-1930) i l'obra dramàtica d'Àngel Guimerà (1845-1924), que, amb les aportacions de teatre satíric i jocós de Frederic Soler "Pitarra" (1839-95), porten a la consolidació d'un públic de teatre tant culte com popular. Al principi del s XX, el català recupera el predomini entre els intel·lectuals i polítics a Catalunya, hegemonia molt vinculada al noucentisme, que consolida i filtra tota l'aportació literària precedent en un model de llengua per a l'"alta cultura" de vegades controvertit però d'un gran refinament i elaboració, com ho palesen l'obra de Josep Carner (1884-1970) o Carles Riba (1893-1959). Així mateix, l'obra normalitzadora de Fabra és impensable sense l'ambient intel·lectual suscitat pel noucentisme. A la resta dels Països Catalans, on les evolucions posteriors a la Renaixença resten molt més circumscrites a la literatura, cal esmentar, tanmateix, l'obra dels mallorquins Antoni M.Alcover (1854-1926) i Miquel Costa i Llobera (1854-1922). A partir de la segona meitat del segle XX cal assenyalar l'aparició d'escriptors en castellà a Catalunya en un nombre i amb una projecció que no s'havien donat anteriorment, al costat d'alguns dels més grans creadors en català, com ara J.V.Foix (1893-1987), Josep Pla (1897-1981), Mercè Rodoreda (1909-83) o Salvador Espriu (1913-85). A les Illes, d'altra banda, tota la producció literària important del s XX és feta en català, amb Llorenç Villalonga (1897-1985) com a personalitat dominant. El País Valencià, més tardanament, coneix una florida d'escriptors en català sense precedents des de l'edat mitjana, entre els quals destaquen Vicent Andrés Estellés (1924-93) i Joan Fuster (1922-92).
